Jorge Luis Marzo (Barcelona, 1964) és historiador de l’art i antropòleg,
curador d’exposicions, escriptor i professor de l’Escola Elisava/Universitat
Pompeu Fabra de Barcelona. A més a més, és autor de llibres com ¿Puedo hablarle con libertad,excelencia? Arte y poder en España des de 1950 (2010), Art modern i Franquisme, Fotografía y activismo social(2006), o, Planeta Kurtz (2002). Actualment
es troba fent un taller d’Intrusisme visual a Can Felipa en relació amb l’exposició
Àmbits d’intrusió que presenta el
centre cívic.
Com ens afecten les
imatges?
Les imatges són a tot arreu, de fet, som cecs per que
veiem imatges. Abans les imatges eren un reflex de la realitat, actualment, la
realitat es constitueix només a través d’imatges.
El problema és la imatge artística. L’obra
d’art no és res més que explorar l’entorn que tens per revelar la relació
secreta de les coses. Això només es pot fer a través de la imaginació, no de la
fantasia. I la imaginació és conflictual; has de revelar el que precisament les
imatges no et deixen veure. Però, la majoria de la gent reconeix l’art en unes
claus ridícules. Als nens els ensenyen a ser sensibles, i, en realitat, l’artisticitat
recau en l’entorn; qualsevol cosa que tu posis en un context artístic
esdevindrà art.
Així doncs, l’espai ens delimita?
Si t’hi fixes, als museus, la gent
adopta tot un comportament institucional i actua com a l’església. Això neix al
s.XIX les galeries aristocràtiques van veure’s afectades per la revolució i els
museus de cop i volta van obrir les seves portes a tota la ciutadania,
convertint-los en el seu temple. Les elits ho fan perque la gent “aprengui”.
Aprengui a que? A comportar-se apropiadament davant de l’obra d’art. Per tant, el
que fan els museus és disciplinar l’espectador a l’hora de consumir art. Davant
d’una obra tu intentes identificar el per què és tan bo, però la gent no ho sap;
li diuen que interpreti ella, i, per tant, es desmotiven perque no tenen cap
criteri d’interpretació. Per això només un 8% dels espanyols van als museus, i,
precisament un 8% dels espanyols són els que es dediquen a l’art i la cultura.
Per tant, qui va als museus?
De qui és culpa?
Jo no sóc dels que penso que qui no
entén l’art contemporani és “gilipolles”. El que crec que s’ha disciplinat molt
a la gent a l’hora de consumir material artístic i que no poden entendre una
altra sensibilitat artística que no vingui autoritzada i tutoritzada pels
experts.
Què es pot fer, doncs?
No podem esperar que la gent vingui
als museus. La pregunta és, com puc fer que la gent pugui retrobar-se amb
sentiments, actituds prèvies, al fet de pensar que només es pot consumir art en
un espai codificat? Com puc aconseguir reaccions diferents? Doncs sortint! Infiltrant-nos
a la premsa, la radio, la televisió, sortint al carrer; a l’espai públic. Infiltrats
en uns codis que no són els naturals de l’art serem capaços de provocar
determinades reaccions. Un exemple és el que va fer Orson Wells amb La guerra dels móns.
S’està fent actualment això?
Sí, un exemple és un artista
valencià que m’encanta. A l’any 82, ell es va vestir de captaire, es va amagar
la cama com si no en tingués, i es va omplir el forat amb una pota de pernil
amb el mitjó i la sabata. Quan es va posar a demanar diners la gent no li feia
ni cas. Es va posar a cridar fort, i, “ni puto cas”. De cop i volta es treu la
cama, treu un ganivet i comença a agafar-se trossos de la cama. Un guàrdia civil
es va desmaiar. Això ho feia al teatre i tothom reia.
El taller el volem conduir així,
intentant aproximar-nos a experiències artístiques no codificades des d’un punt
de vista espais.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada